Definicions en llenguatge planer de les paraules que s'utilitzen en la recerca, la regulació i la medicina dels pèptids. Cada entrada indica les seves fonts.
Advertència en requadre
Una advertència en requadre és una advertència sobre un risc greu, com ara un que pot causar la mort o lesions greus, que la FDA pot exigir que s'imprimeixi dins d'un requadre a la fitxa tècnica d'un medicament amb recepta.
El requadre té un encapçalament en majúscules que inclou la paraula WARNING, explica breument el risc i remet a les seccions de seguretat més completes de la fitxa tècnica. Normalment es basa en dades en persones, però els danys greus observats en animals poden ser suficients quan falten dades en humans. Wegovy (semaglutida) porta una advertència en requadre sobre un risc de tumors de tiroide (tumors de cèl·lules C), perquè la semaglutida els causa en rosegadors i es desconeix si ho fa en humans.
Un agonista de receptor és una substància que s'uneix a un receptor específic i desencadena una resposta, imitant l'acció d'una molècula que produeix el mateix cos.
Els receptors de la superfície cel·lular són proteïnes que uneixen molècules de senyalització de fora d'una cèl·lula i les converteixen en senyals a l'interior que canvien el comportament de la cèl·lula. La tirzepatida, per exemple, és un agonista del receptor de GIP i del receptor de GLP-1: s'uneix a tots dos receptors, les dianes del GIP i del GLP-1 propis del cos, i els activa. L'efecte d'un agonista es pot contrarestar amb un antagonista.
L'amilina és una hormona que alliberen les cèl·lules beta del pàncrees juntament amb la insulina quan es menja; alenteix el buidatge de l'estómac i ajuda a frenar la gana.
També suprimeix el glucagó després dels àpats, cosa que redueix l'alliberament de glucosa del fetge. Les persones amb diabetis tipus 1 o tipus 2 alliberen menys insulina i menys amilina en resposta als aliments. La pramlintida (Symlin), un anàleg sintètic (còpia modificada) de l'amilina humana amb tres aminoàcids substituïts per prolina, es va aprovar als EUA el 2005 per a persones amb diabetis que utilitzen insulina a l'hora dels àpats. La cagrilintida, un anàleg de l'amilina d'acció prolongada, està en investigació per al control del pes.
Un aminoàcid és la unitat bàsica de les proteïnes: 20 aminoàcids diferents s'uneixen en cadenes llargues per formar les proteïnes del cos.
L'ordre dels aminoàcids en una cadena, anomenat seqüència, determina la forma 3D d'una proteïna i la seva funció específica. El cos pot fabricar alguns aminoàcids per si mateix, però d'altres, els aminoàcids essencials, s'han d'obtenir de la dieta. Els fàrmacs peptídics poden ser variants molt properes de seqüències naturals: la semaglutida, que té un esquelet peptídic, comparteix un 94 % d'homologia de seqüència (similitud) amb l'hormona humana GLP-1.
L'aprovació accelerada és una via de la FDA dels EUA que permet aprovar abans un medicament per a una malaltia greu amb una necessitat no coberta, sobre la base d'una mesura que es considera que prediu un benefici real.
Aquesta mesura, anomenada criteri de valoració subrogat, pot ser una prova de laboratori o una prova d'imatge en lloc d'una mesura directa de com els pacients sobreviuen, se senten o funcionen. L'empresa ha de continuar fent estudis per confirmar el benefici, i l'aprovació es pot retirar o la fitxa tècnica es pot modificar si no ho fa. La FDA va concedir l'aprovació accelerada a la vosoritida (Voxzogo) el 2021 per a infants amb acondroplàsia, la forma més comuna de nanisme, sobre la base del seu ritme de creixement anual, amb la condició de fer més endavant un estudi de la talla adulta final.
Un assaig controlat aleatoritzat és un estudi en què l'atzar decideix quins participants reben el tractament que s'està provant i quins reben un element de comparació, com ara un placebo o un altre fàrmac.
L'aleatorització tendeix a fer que els grups s'assemblin en els factors que afecten el resultat, coneguts i desconeguts, i juntament amb l'emmascarament ajuda a evitar el biaix en qui rep cada tractament. Els estudis sense aleatorització estan més exposats al biaix, de manera que el sistema GRADE que utilitza Cochrane situa d'entrada l'evidència d'assajos aleatoritzats en una certesa alta i la d'estudis no aleatoritzats en una certesa baixa. A l'assaig STEP 1, 1.961 adults amb sobrepès o obesitat però sense diabetis van ser assignats aleatòriament a semaglutida o a placebo, en tots dos casos juntament amb un programa d'estil de vida, durant 68 setmanes.
Un assaig de no-inferioritat té com a objectiu demostrar que un tractament nou no és pitjor de manera rellevant que un tractament eficaç existent, més que no pas que sigui millor.
Abans de l'assaig, els investigadors fixen un marge, la diferència desfavorable més gran que acceptaran, i l'assaig ha d'excloure estadísticament una diferència tan gran. Normalment s'opta per aquests assajos perquè no es pot utilitzar un disseny que pretengui demostrar la superioritat, com ara una comparació amb placebo, i depenen que el fàrmac de comparació hagi funcionat com s'esperava en l'assaig. A SURPASS-CVOT, la tirzepatida es va comparar amb la dulaglutida, un fàrmac que ja havia demostrat reduir els esdeveniments cardiovasculars, i va ser no inferior pel que fa a l'infart, l'ictus o la mort cardiovascular.
Un assaig obert és aquell en què tant els participants com els investigadors saben quin tractament rep cada persona.
Els assajos es fan oberts quan l'emmascarament és poc pràctic o no és ètic, per exemple quan els tractaments són completament diferents, com ara una cirurgia i un fàrmac, o es presenten en formes diferents. Com que tothom coneix el tractament, els resultats estan més exposats al biaix conscient i inconscient que l'emmascarament pretén limitar, per exemple en la manera d'avaluar els resultats. SURMOUNT-5, un assaig de fase 3b que va assignar aleatòriament 751 adults amb obesitat a tirzepatida o a semaglutida, va ser obert.
Una autorització de comercialització és la llicència oficial que necessita un medicament abans de poder-se comercialitzar, vendre o subministrar, el terme que s'utilitza a la UE i al Regne Unit.
A la UE, la majoria dels medicaments nous innovadors passen per una sol·licitud única a l'Agència Europea de Medicaments, que emet una recomanació, i després la Comissió Europea pren una decisió jurídicament vinculant vàlida a tota la UE i a Islàndia, Liechtenstein i Noruega. Altres medicaments s'autoritzen país per país mitjançant procediments nacionals. La legislació del Regne Unit estableix que un medicament no es pot vendre ni subministrar si no és amb una autorització de comercialització o amb algun dels pocs altres registres o autoritzacions que s'hi enumeren. Wegovy (semaglutida) va rebre una autorització de comercialització per a tota la UE el 6 de gener de 2022, després que l'agència considerés que els seus beneficis superen els seus riscos.
La biodisponibilitat és el grau en què el principi actiu d'un medicament arriba a estar disponible al seu lloc d'acció, o en un líquid corporal que es considera que ho reflecteix.
Els pèptids que es prenen per via oral solen tenir una biodisponibilitat baixa, perquè els enzims els degraden i travessen malament el revestiment de l'intestí. La semaglutida mostra aquesta diferència: la seva biodisponibilitat absoluta és del 89 % quan s'injecta sota la pell, però només d'entre l'1 % i el 2 % aproximadament amb un comprimit. Els comprimits contenen un ingredient afegit, el SNAC, que ajuda que la semaglutida s'absorbeixi, sobretot a l'estómac.
Un biosimilar és un medicament biològic molt similar a un medicament biològic ja aprovat (el medicament de referència), sense diferències clínicament significatives.
Els medicaments biològics provenen de fonts vives, com ara cèl·lules, de manera que no es poden copiar exactament, i un biosimilar no es considera un genèric. Als EUA la insulina es regula com a producte biològic, cosa que permet a les empreses fabricar versions biosimilars de les insulines de marca. En canvi, les còpies d'alguns fàrmacs GLP-1 s'han aprovat com a genèrics: el desembre del 2024 la FDA va aprovar el primer genèric que té com a referència Victoza (liraglutida).
El criteri de valoració principal és el resultat principal que un assaig està dissenyat per mesurar, escollit per endavant com la prova més rellevant i convincent de la seva pregunta principal.
En general només n'hi hauria d'haver un, i la seva definició exacta s'hauria de fixar al protocol, el pla escrit de l'estudi, perquè no es redefineixi a posteriori. Els altres resultats són criteris de valoració secundaris, que donen suport al resultat principal o responen altres preguntes. A l'assaig de fase 2 de la retatrutida, el criteri de valoració principal era el canvi de pes corporal a les 24 setmanes, mentre que el canvi a les 48 setmanes, quan va acabar el tractament, era un criteri de valoració secundari.
Una denominació comuna internacional (DCI) és el nom genèric del principi actiu d'un medicament, seleccionat a través de l'OMS perquè sigui únic, reconegut a tot el món i de domini públic.
Les DCI comparteixen terminacions, anomenades arrels, que indiquen el grup del fàrmac: -tida identifica els pèptids, i -glutida identifica els anàlegs del GLP-1, com la liraglutida i la semaglutida. L'arrel -dutida identifica els agonistes duals dels receptors del GLP-1 i del glucagó, com la mazdutida i la survodutida. Per evitar confusions que podrien posar en perill els pacients, els noms comercials (marques registrades) no s'haurien de derivar de les DCI ni contenir-ne les arrels comunes.
Un assaig amb doble cec és aquell en què ni els participants ni els investigadors que els tracten i els avaluen saben qui rep cada tractament.
L'emmascarament limita el biaix conscient i inconscient que pot introduir el fet de conèixer el tractament, per exemple en l'atenció als participants, en la seva actitud envers el tractament i en l'avaluació dels resultats. Requereix tractaments que no es puguin distingir, per exemple per l'aspecte o el gust. Les directrius internacionals sobre assajos el consideren l'enfocament òptim, i es recorre a dissenys de cec simple o oberts quan no és factible. SELECT, que va comparar la semaglutida amb placebo en 17.604 persones amb malaltia cardiovascular i sobrepès o obesitat, es va fer amb doble cec.
Un esdeveniment advers és qualsevol incidència mèdica no desitjada en una persona que pren un medicament, tant si l'ha causat el medicament com si no.
Quan hi ha una possibilitat raonable que l'hagi causat el medicament, s'anomena sospita de reacció adversa, i una reacció adversa és aquella que el medicament sí que ha causat. Es considera greu si, per exemple, provoca la mort, posa en perill la vida o comporta un ingrés hospitalari. A l'assaig SELECT, els esdeveniments adversos van fer que el 16,6 % de les persones tractades amb semaglutida i el 8,2 % de les que rebien placebo deixessin el tractament definitivament.
Un estimand és una descripció precisa de l'efecte del tractament que un assaig es proposa mesurar, incloent-hi com es tracten esdeveniments com ara la interrupció del tractament.
Els esdeveniments posteriors a l'inici del tractament, com ara deixar el fàrmac, afegir-hi un altre tractament o canviar-ne, o la mort, poden canviar el significat d'un resultat, de manera que l'estimand indica com es tracta cadascun. La directriu ICH E9(R1), adoptada el 2019, diu que l'anàlisi estadística hauria d'estar alineada amb l'estimand. A l'assaig STEP 1 de la semaglutida, l'estimand principal va avaluar l'efecte independentment de si les persones deixaven el tractament o rebien un tractament addicional (de rescat). L'assaig de fase 3 TRIUMPH-1 de la retatrutida va comunicar els resultats sobre el dolor de genoll amb dos estimands diferents, i les xifres eren diferents.
Un estudi observacional analitza persones que reben un tractament com a part de la seva atenció mèdica habitual, sense que els investigadors decideixin qui el rep.
Entre els dissenys habituals hi ha els estudis de cohorts, que agrupen les persones segons els fàrmacs que han pres, i els estudis de casos i controls, que les agrupen segons si han tingut o no un resultat concret. Sense aleatorització, els resultats estan més exposats al biaix, de manera que aquesta evidència parteix d'una certesa més baixa que la dels assajos aleatoritzats, però pot aportar dades sobre danys rars que els assajos potser no comuniquen. Un estudi del 2024 de pacients atesos per oftalmòlegs en un centre acadèmic va trobar una associació entre la semaglutida i una afecció del nervi òptic anomenada NAION, però els seus autors van dir que, com a estudi observacional, no en podia establir la causa.
Un estudi preclínic prova un possible medicament al laboratori o en animals, abans d'administrar-lo a persones, per respondre preguntes bàsiques sobre la seva seguretat.
Aquesta recerca no substitueix els estudis sobre com actua un fàrmac en el cos humà. Als EUA, un desenvolupador ha de lliurar a la FDA dades en animals, incloses proves sobre danys greus (toxicitat), abans que puguin començar els assajos en persones. Una revisió sistemàtica del 2025 sobre el BPC-157 va trobar 35 estudis preclínics però només un estudi clínic, i, tot i que els estudis preclínics de seguretat no van mostrar efectes adversos, no hi havia dades clíniques de seguretat en persones.
La farmacocinètica descriu com es mou un fàrmac pel cos al llarg del temps: com s'absorbeix, es distribueix, es degrada (es metabolitza) i s'elimina.
Aquests passos sovint es resumeixen amb la sigla ADME, d'absorció, distribució, metabolisme i eliminació. Les fitxes tècniques dels medicaments els recullen: en el cas de la semaglutida injectable, les concentracions en sang arriben al màxim d'1 a 3 dies després d'una dosi, més del 99 % del fàrmac està unit a l'albúmina, una proteïna de la sang, i s'elimina principalment per la degradació del seu esquelet peptídic. La seva semivida d'eliminació és d'aproximadament 1 setmana.
Les fases dels assajos clínics són les etapes habituals de les proves d'un medicament nou en persones, des de petits estudis inicials de seguretat (fase 1) fins a grans assajos que comproven si funciona (fase 3).
La fase 1 normalment prova la seguretat en un grup petit de voluntaris sans o de pacients, la fase 2 inclou fins a uns quants centenars de persones amb la malaltia, i la fase 3 normalment n'inclou de 300 a 3.000. Com que els assajos de fase 3 són més grans i més llargs, és més probable que revelin efectes secundaris rars o a llarg termini, i els estudis de fase 4 continuen després de l'aprovació. La retatrutida, per exemple, es va provar en un assaig de fase 2 amb 338 adults i després en assajos de fase 3 com TRIUMPH-1, en què es van aleatoritzar 2.339 persones.
La formulació magistral és quan un farmacèutic o un metge amb llicència combina, barreja o modifica els ingredients d'un fàrmac per elaborar un medicament adaptat a les necessitats d'un pacient concret.
Pot servir a pacients que no poden utilitzar un producte aprovat, com ara algú al·lèrgic a un colorant o un infant que no pot empassar un comprimit. Els medicaments de fórmula magistral no estan aprovats per la FDA, de manera que la FDA no en verifica la seguretat, l'eficàcia ni la qualitat abans que es venguin. La FDA ha rebut notificacions d'esdeveniments adversos relacionats amb la semaglutida i la tirzepatida de fórmula magistral, i diu que, segons la legislació federal, la retatrutida i la cagrilintida no es poden utilitzar en la formulació magistral.
GIP (polipèptid insulinotròpic dependent de la glucosa)
El GIP (polipèptid insulinotròpic dependent de la glucosa) és una hormona que es produeix a l'intestí i que estimula amb força l'alliberament d'insulina.
És una de les incretines, pèptids intestinals que desencadenen l'alliberament d'insulina del pàncrees després de menjar. El seu nom antic és polipèptid inhibidor gàstric, però només és un inhibidor relativament feble de l'àcid de l'estómac. La tirzepatida (Mounjaro), un fàrmac per a la diabetis, es basa en la seqüència del GIP i activa tant el receptor del GIP com el del GLP-1.
El GLP-1 (pèptid similar al glucagó tipus 1) és una hormona que alliberen les cèl·lules L de l'intestí després dels àpats i que augmenta l'alliberament d'insulina, frena el glucagó i alenteix el buidatge de l'estómac.
El seu efecte sobre la insulina depèn de la glucosa en sang, i a més redueix la ingesta d'aliments i sembla que actua com a regulador natural de la gana. El GLP-1 propi del cos es degrada extremadament de pressa per l'acció d'un enzim anomenat dipeptidil peptidasa IV (DPP-4), fins i tot abans que hagi sortit de l'intestí. La semaglutida, un agonista del receptor de GLP-1 que s'utilitza per a la diabetis tipus 2, és una còpia modificada del GLP-1 que resisteix la DPP-4 i té una semivida d'aproximadament una setmana.
El glucagó és una hormona que produeixen les cèl·lules alfa del pàncrees i que augmenta la glucosa en sang fent que el fetge degradi el seu glucogen (sucre emmagatzemat) i alliberi glucosa.
És una cadena de 29 aminoàcids que s'obté del proglucagó, el mateix precursor que els pèptids similars al glucagó que es produeixen a l'intestí. El glucagó sintètic idèntic a l'hormona humana és un medicament aprovat per a la baixada greu de la glucosa en sang (hipoglucèmia) en persones amb diabetis. Alguns fàrmacs experimentals contra l'obesitat també actuen sobre el seu receptor: la retatrutida és un agonista dels receptors del GIP, del GLP-1 i del glucagó.
Una injecció subcutània administra un medicament líquid sota la pell a través d'una agulla buida.
La injecció evita l'intestí, on els pèptids que es prenen per via oral són degradats pels enzims i s'absorbeixen malament, cosa que els dona una biodisponibilitat baixa. La tirzepatida (Mounjaro), per exemple, es presenta com a injecció per a ús subcutani. La seva fitxa tècnica indica una biodisponibilitat absoluta mitjana del 80 % després de la injecció subcutània.
Un interval de confiança és el rang de valors al voltant del resultat d'un estudi dins del qual probablement es troba l'efecte real, i mostra la precisió del resultat.
Un interval estret vol dir que l'efecte es coneix amb precisió, mentre que un de molt ampli vol dir que se'n sap poc. A SELECT, la raó de riscos d'infart, ictus o mort cardiovascular amb semaglutida enfront de placebo va ser de 0,80, amb un interval de confiança del 95 % de 0,72 a 0,90. A SURPASS-CVOT, la raó de riscos de la tirzepatida enfront de la dulaglutida va ser de 0,92, però l'interval anava de 0,83 a 1,01, de manera que es va demostrar que la tirzepatida no era pitjor que la dulaglutida, però no que fos millor.
La Llista de prohibicions de la WADA és la llista de l'Agència Mundial Antidopatge de substàncies i mètodes prohibits en l'esport, una norma obligatòria que s'actualitza cada any.
Una substància pot figurar a la llista si compleix dos de tres criteris: millora o pot millorar el rendiment, comporta un risc per a la salut dels esportistes o vulnera l'esperit de l'esport. La classe S0 prohibeix en tot moment qualsevol fàrmac sense una aprovació governamental vigent per a ús terapèutic en humans, i esmenta el BPC-157 com a exemple. La classe S2 inclou les hormones peptídiques i els factors de creixement, amb exemples com el CJC-1295, la ipamorelina, l'AOD-9604 i el TB-500. Els exemples no són exhaustius, i cada llista es publica tres mesos abans d'entrar en vigor l'1 de gener.
Un medicament subjecte a prescripció mèdica és el que no es pot vendre legalment sense la recepta d'un metge o d'un altre professional sanitari autoritzat.
Al Regne Unit és una de les tres categories legals, juntament amb els medicaments de farmàcia i els medicaments de la llista de venda general, i s'ha de dispensar en una farmàcia o en un altre establiment amb una llicència específica. Les directrius del Regne Unit apliquen aquesta condició quan, per exemple, un medicament podria posar en perill la salut si s'utilitzés sense supervisió mèdica, o normalment es prescriu per a ús parenteral (administrat per una via que evita l'intestí, com ara la injecció). Al Canadà, Health Canada diu que els pèptids generalment es regulen com a medicaments amb recepta.
Una metanàlisi és la combinació estadística dels resultats de dos o més estudis independents per obtenir una estimació global.
Combinar estudis pot fer més precisa una estimació i respondre preguntes que els estudis individuals no poden respondre. També pot induir greument a error si no es tenen en compte amb cura els dissenys dels estudis, els biaixos dins de cada estudi, les diferències entre ells i la comunicació selectiva de resultats. Una metanàlisi del 2021 de vuit assajos controlats amb placebo d'agonistes del receptor de GLP-1 en persones amb diabetis tipus 2 va trobar que, en conjunt, reduïen un 14 % els esdeveniments cardiovasculars adversos majors.
Un pèptid és una cadena curta d'aminoàcids units per enllaços químics anomenats enllaços peptídics; les cadenes més llargues s'anomenen polipèptids, i les proteïnes es formen a partir d'aquests.
No hi ha una línia precisa i acordada entre un pèptid i una proteïna, tot i que un glossari del govern dels EUA descriu els pèptids com a cadenes que normalment tenen de 2 a 50 aminoàcids. Per a la regulació de medicaments als EUA, la FDA considera proteïna qualsevol cadena de més de 40 aminoàcids, i les proteïnes es regulen com a productes biològics. Segons aquesta norma, la insulina, amb 51 aminoàcids repartits entre les seves dues cadenes, compta com a proteïna, mentre que els pèptids són generalment cadenes més curtes i més simples.
Un placebo és un tractament inactiu fet perquè s'assembli tant com sigui possible al tractament real, que s'utilitza com a comparació en els assajos clínics.
La comparació amb placebo separa l'efecte propi del fàrmac de tot el que pot canviar durant un assaig, com ara l'evolució natural de la malaltia, les expectatives dels pacients i dels metges, i l'efecte de simplement participar en un assaig. Els assajos controlats amb placebo són gairebé sempre amb doble cec. A l'assaig de pèrdua de pes STEP 1, les persones que van rebre placebo més un programa d'estil de vida van perdre de mitjana un 2,4 % del pes corporal al llarg de 68 setmanes, enfront del 14,9 % de les que van rebre semaglutida.
Una raó de riscos compara la probabilitat que un esdeveniment passi en qualsevol moment donat en les persones que reben un tractament respecte a les que en reben un altre, on 1 vol dir que no hi ha diferència.
Un valor inferior a 1 vol dir que l'esdeveniment va ser menys probable en el grup de tractament, i un valor superior a 1, que va ser més probable. És la manera preferida de resumir els resultats quan un assaig mesura el temps fins que es produeix un esdeveniment, com ara la mort. A l'assaig SELECT, un infart no mortal, un ictus no mortal o la mort per causes cardiovasculars es van produir en el 6,5 % de les persones tractades amb semaglutida i en el 8,0 % de les que rebien placebo, una raó de riscos de 0,80. És una mesura relativa, de manera que la diferència absoluta que representa depèn de com de freqüent sigui l'esdeveniment d'entrada.
«Research use only» és un text que apareix en productes, inclosos pèptids que es venen en línia, segons el qual estan destinats a la recerca i no al consum humà.
Els reguladors diuen que l'etiqueta no fa legal la venda d'aquests productes: Health Canada afirma que no els eximeix dels requisits normatius. La FDA ha advertit empreses que venien directament als consumidors, amb instruccions de dosificació, medicaments no aprovats que contenien semaglutida, tirzepatida, retatrutida, survodutida o mazdutida, falsament etiquetats per a recerca. Health Canada inclou el BPC-157, el TB-500 i la retatrutida entre els productes peptídics confiscats i diu que aquests medicaments no autoritzats no s'han avaluat pel que fa a la seguretat, l'eficàcia i la qualitat.
Una revisió sistemàtica reuneix tots els estudis que compleixen uns criteris fixats per endavant sobre una pregunta concreta i els avalua amb mètodes explícits escollits per minimitzar el biaix.
Els seus mètodes estan pensats perquè siguin estructurats, transparents i reproduïbles, amb la intenció d'obtenir resultats més fiables. Una revisió sistemàtica del 2025 sobre el BPC-157 en medicina esportiva va identificar 544 articles però en va incloure 36 estudis, 35 dels quals eren preclínics i un era un estudi clínic. Els revisors no van trobar dades clíniques de seguretat en humans.
La semivida és el temps que triga una substància, com ara un fàrmac, a perdre la meitat de la seva activitat.
Una semivida llarga vol dir que el fàrmac persisteix: la semaglutida té una semivida d'eliminació d'aproximadament 1 setmana i roman a la circulació unes 5 setmanes després de l'última dosi. Això es deu principalment al fet que la semaglutida s'uneix a l'albúmina, una proteïna de la sang, cosa que n'alenteix l'eliminació pels ronyons i la protegeix de la degradació. En canvi, el GLP-1 propi del cos es degrada extremadament de pressa per l'acció de l'enzim dipeptidil peptidasa IV.
L'ús fora de fitxa tècnica és la prescripció o l'ús d'un medicament aprovat fora de l'àmbit de la seva fitxa tècnica oficial, per exemple per a una afecció diferent, en una forma diferent o a una dosi diferent.
Als EUA, un cop la FDA aprova un fàrmac, els professionals sanitaris generalment el poden prescriure per a un ús no aprovat quan consideren que és mèdicament adequat per al seu pacient. Això pot passar quan no hi ha cap tractament aprovat per a una afecció, o quan els tractaments aprovats no han funcionat. La FDA no ha determinat que un fàrmac sigui segur i eficaç per als seus usos no aprovats.